I la Joana va dir: em vaig avorrir...
Estava ben avorrit, no tenia esma ni de passejar per aquell
passeig d'arbres, ara sense fulles, però que tot i així era atractiu contemplar-los com anaven resseguint la
vora del llac, convertint la riba en un contrastat marge entre terra
i aigua, que alhora es veia difuminat per la claror ja tardana del sol
vesprejant.
No és que no m'adonés d'aquell majestuós cormorà que s'estava
quiet, immòbil, damunt d'una estaca de les que sobresurten a l'estany.
Del banc de pedra estant, on jo m'asseia, observava com,
només amb el cap, feia girs ràpids i insospitats. Em preguntava a què era degut
aquell aparent neguit. Fins que vaig fitar, no gaire lluny, dos polls que just
haurien aprés de nedar aquella tarda, com s'afanyaven fent revolts i enfonsant
de tant en tant el cap dins de l'aigua.
Vet aquí. Era la mare, o tanmateix el pare, que vigilava!.
En aquest punt vaig constatar que feia estona que m'havia
passat l'avorriment.
 |
| Cormorà al llac de Banyoles Foto: R.Aromí |
 |
| Ànec al llac de Banyoles Foto:R.Aromí |
La Joana reacciona així front al doctor Lligorra: I a mi què m'importen els teus ulls...
I nosaltres fem la nostra frase.
Als meus ulls ets com
aquell que té l'ànima negre, que llença dards que es claven al cor.
I a mi què
m'importen els teus ulls, vaig pensar, però no ho vaig dir.
Perquè en el fons
sí que m' importaven!.
 |
| Dards al cor Foto: Xarxa |
"I no em creia que la solemnitat fos tan
pesada, amb la falda que m'estreny"
Moment feliç espatllat per una guitza física.
Era un sopar dels que
se solen qualificar de romàntics.
Ella va proposar un brindis i ell, embadocat
tot mirant-la als ulls, va allargar la mà per prendre la copa...
però va errar la
distància i la va fer caure; es va trencar i es va abocar el xampany par damunt
dels canapès de caviar.
 |
| Copa trencada Foto: Xarxa |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada