EM VAIG AVORRIR...

I la Joana va dir: em vaig avorrir...

Estava ben avorrit, no tenia esma ni de passejar per aquell passeig d'arbres, ara sense fulles, però que tot i així era atractiu contemplar-los com  anaven resseguint la vora del llac, convertint la riba en un contrastat marge entre terra i aigua, que alhora es veia difuminat per la claror ja tardana del sol vesprejant.

No és que no m'adonés d'aquell majestuós cormorà que s'estava quiet, immòbil, damunt d'una estaca de les que sobresurten a l'estany.

Del banc de pedra estant, on jo m'asseia, observava com, només amb el cap, feia girs ràpids i insospitats. Em preguntava a què era degut aquell aparent neguit. Fins que vaig fitar, no gaire lluny, dos polls que just haurien aprés de nedar aquella tarda, com s'afanyaven fent revolts i enfonsant de tant en  tant el cap dins de l'aigua.

Vet aquí. Era la mare, o tanmateix el pare, que vigilava!.

En aquest punt vaig constatar que feia estona que m'havia passat l'avorriment.

Cormorà al llac de Banyoles
Foto: R.Aromí

Ànec al llac de Banyoles
Foto:R.Aromí

La Joana reacciona així front al doctor Lligorra: I a mi què m'importen els teus ulls...

I nosaltres fem la nostra frase.

Als meus ulls ets com aquell que té l'ànima negre, que llença dards que es claven al cor. 

I a mi què m'importen els teus ulls, vaig pensar, però no ho vaig dir. 

Perquè en el fons sí que m' importaven!.

Dards al cor
Foto: Xarxa

"I no em creia que la solemnitat fos tan pesada, amb la falda que m'estreny"

Moment feliç espatllat per una guitza física.

Era un sopar dels que se solen qualificar de romàntics. 

Ella va proposar un brindis i ell, embadocat tot mirant-la als ulls, va allargar la mà per prendre la copa... 

però va errar la distància i la va fer caure; es va trencar i es va abocar el xampany par damunt dels canapès de caviar.

Copa trencada
Foto: Xarxa

JOANA, PRIMERA NIT D'AMOR

I diu el llibre que la Joana,

"El volia veure a ell, ho volia veure tot. Necessitava tenir els sentits ben deixondits..."

I nosaltres fem una frase amb el verb deixondir o el seu efecte. I la frase reflecteix el tenor del capítol en el que ens trobem.

"No et mostris passiva, estimada. Quan et comportes amb deixondiment i ben activa és quan més feliç em fas."

I ara fem una Tanka arran de la frase.

Per què els tancaves?

Els ulls millor si els obres,

també l'olfacte.

De tot el cos, el tacte,

deixondiment desvetlla.

Parella enamorada

La Joana ha passat la primera nit d'amor amb en Miquel. Al matí necessita reflexionar i ho fa seient "sota el dosser verd de la parra..."

Nosaltres imaginem també una escena...

- Sota el dosser verd de la parra sentia encara l'emoció de la nit viscuda.

El sol passava clapejat a través de les fulles. Alhora es filtrava un oreig petit i encalentit. Era un matí estiuenc de cel ras. Sense núvols que afeblissin els raigs que ja, tan aviat, amorosien l'ambient. Un ambient que s' adeia amb l'estat enfervorit de la noia.

Malgrat tot, hi havia quelcom que la neguitejava.

Van intercanviar unes paraules de forma fugaç en trobar-se al menjador, abans de sortir de casa, i aleshores en Carles, tot rialler i entusiasmat, li havia dit en veu baixa: gràcies Teresa, per aquesta meravellosa aventura que m' has fet viure!!

Aventura...? Per ell només havia estat una aventura!!

Sota el dosser verd de la parra

El relat ens porta al moment en que la Joana se sent envoltada "d'un silenci tens, trencat pel cant de les cigales..." i tal situació ens remet a una altra.

- Aquella cambra blanca, que el sol de tarda d'estiu feia enlluernadora, covava un silenci tens, preludi de l'emoció que ens esperava, només trencat pel voleiar d'una cortina de randa i el brunzit d'un insecte invasor, que aviat ignoraríem.

Ramon Aromí i Barquets